Límits (primera part)

Posted by on Ago 21, 2019 in Reflexions i Ideari | No Comments

Einstein va dir al seu dia que només hi havia dues coses sense límits (infinites): l’univers i l’estupidesa humana. I que de l’univers no n’estava segur.

Estem amb ell: els límits, els marges, formen part de la nostra realitat; on acaba una cosa en comença una altra. Just allà és on resideixen.

En el nostre imaginari, els marges “donen marge”, mentre que els límits sovint es veuen com una “fina línia”. Tot i així, també hi ha qui no percep res de finesa en un límit, sinó una muralla inexpugnable. A cops dolorosa fins tal punt que hi ha qui al percebre un límit, no pot suportar d’aguantar-hi la mirada, preferint girar el cap i fer veure que no se n’ha adonat.

Si aquesta és la teva manera d’entendre els límits, és comprensible que et costi de posar-ne. La nostra proposta: canviar l’imaginari.

La nostra vivència i punt de vista sobre els límits ens condiciona, i influeix de manera directa en les relacions que construïm en primer lloc amb nosaltres mateixos, i per extensió, amb la nostra família. La pedagogia lliure planteja una revisió crítica dels límits en la vessant educativa, que no és més que l’avantsala de la revisió crítica dels límits en les relacions humanes. No són poques les adultes i adults que s’acosten a l’educació lliure des d’una perspectiva de rebuig als límits. I és més: totes i cadascuna d’aquestes persones tenen els seus motius. Motius de pes, comprensibles, legítims. 

També són motius desmuntables. Serà necessari fer-ho, des del nostre punt de vista, si volem contribuir al saludable i funcional desenvolupament de les nostres filles i fills en un ambient de llibertat, i no pas de llibertinatge.

 

Per què?

En la física dels objectes podem identificar on acaba l’ordinador i comença la taula. En canvi, no ens és possible distingir on acaba la llet i comença el cacau en una xocolata desfeta: s’han fusionat. En cada cas, és el llenguatge (tant el verbal com el no-verbal i l’artístic) el dispositiu que els humans emprem per prendre’n consciència. Per sort (al nostre parer) la o les realitats no són una xocolata desfeta (és a dir una fusió de tot), sinó quelcom molt més ric, interdependent i complex. I en aquesta riquesa, interdependència i complexitat els límits hi juguen un paper crucial. Per molt que ens posicionem en contra dels límits, no aconseguirem travessar una paret sense rebre una bona patacada. Resulta més intel·ligent, funcional i saludable escalar-la, o buscar una porta (i obrir-la!!!) abans de passar.

 

Per molt que ens posicionem en contra dels límits, no aconseguirem travessar una paret sense rebre una bona patacada.

 

 

Però si en comptes de parlar dels límits tangibles dels objectes ho fem des de la perspectiva relacional i humana, trobarem diferències, oi?

Els límits també tenen a veure amb nosaltres i les nostres capacitats. En el paradigma del món actual, cal estar constantment superant els nostres límits, i ésser “limitat” és vist i viscut com una mancança. La màxima socialment acceptada és superar els límits, al preu que sigui.

És comprensible que aquest argumentari alimenti el nostre rebuig als límits. Mentrestant, la felicitat passa de puntetes. _Trobarem la felicitat quan haguem superat el límit, ens diem. Però no és cert: superar un límit ens condueix ineluctablement a trobar-ne un altre de nou. _La felicitat és superar el límit, pensarem. De nou obviem el camí sencer en ares del seu final; actitud que poc té a veure amb la de la felicitat de viure cada instant, cada moment.

 

Els límits i la repressió.

Com hem dit a l’inici, hi ha qui vincula el límit al concepte “barrera”. Hi ha qui entén, doncs, que el Límit no és allò que està on acaba una cosa i en comença una altra, sinó que és la “barrera/muralla-inexpugnable/abisme-insondable” que separa una cosa d’una altra. Aquesta interpretació pot generar un rebuig comprensible al concepte de límit.

Reconeixem que moltes persones adultes tenen raons de pes per a relacionar els límits amb muralles inexpugnables. D’altres adultes tindran les seves raons per girar la cara i no afrontar la consciència del límit. Possiblement aquestes raons tinguin a veure amb el llegat que ens han deixat les ferides de la infància,  probablement rebudes també al llarg de tota la nostra història de vida, incloent el nostre present. És, doncs, raonable acceptar que les diverses micro-repressions i micro-submissions viscudes (si no la dissort d’haver-ne viscut de pitjors) configurin la nostra concepció de la idea de límit com a quelcom insuperable, i fins i tot danyí.

Com a alternativa, el matrimoni Rebeca i Mauricio Wild, basant-se en l’obra d’Humberto Maturana, aporten un nou imaginari: la metàfora de la pell i les membranes cel·lulars: membranes semi-permeables, que deixen passar allò que nodreix i, al mateix temps, impedeixen passar allò que pot intoxicar el que estan protegint. És doncs un límit “amb criteri”. I és un límit estretament lligat a la vida

40 anys abans que ells, el psicoanalista i polifacètic investigador Wilhelm Reich plantejava en el seu abordament a la neurosi el concepte de “cuirassa caracterològica” i de com aquesta, elaborada per a protegir-nos del dolor provinent de l’exterior, acaba configurant-se també a nivell fisiològic, esdevenint de facto allò que ens “empresona”. Hi haurà qui addueixi reactivament que lo terapèutic seria, llavors, l’absència d’aquesta cuirassa (de nou el rebuig als límits) mentre que Reich i els seus deixebles defensaven i defensen la necessitat de la seva existència si bé (i aquí està el matís i el punt d’enllaç amb els Wild) allò saludable seria que aquesta fos FLEXIBLE (dit d’una altra manera, i de nou: que sigui una cuirassa “amb criteri”).

No és saludable i no recomanem anar sense pell pel món. Tampoc sense membranes cel·lulars. Tampoc sense “cuirassa caracterològica”.

 

Els límits i la horitzontalitat.

La confusió pot no estar present tan sols en el concepte de límit, sinó també en d’altres, que transmeten la seva influència en les relacions humanes.

Parlem de conceptes a priori amables i desitjables, com el d’ “horitzontalitat”, utilitzat com a plantejament crític vers la disposició jeràrquica clàssica. Si bé l’horitzontalitat i la igualtat soscaven de manera crítica els abusos i aporten llum en l’aprofundiment d’altres elements com el concepte de “poder”, una confusió en la voluntat d’horitzontalitat a tota costa pot comportar que aquest impuls de soscavar afecti també els límits que ens identifiquen qualitativament. Dit d’una altra manera: una interpretació dogmàtica del concepte “horitzontalitat” pot generar i alimentar el nostre rebuig cap als límits.

Davant aquest fet, tornem-hi amb els paral·lelismes: la xocolata desfeta acaba on comença la tassa, i una persona acaba on en comença una altra, i cadascuna té la seva funció, els seus drets, els seus deures, les seves llibertats. Per tant, l’autèntica essència i potencial de funcionalitat de l’horitzontalitat és amb l’acceptació prèvia i incondicional de la individualitat de cadascú.

 

Per a què cadascú pugui ser cadascú, i no una altra, calen límits.

 

 

 

Els límits i el sentiment de culpa

Podríem escriure molt sobre la culpa i la utilitat d’aquest (al nostre parer, aparent) “sentiment”, en el control social. No és aquest l’objectiu d’aquest escrit, de manera que ens centrarem en la seva relació amb els límits. La major part de nosaltres hem estat educats per confondre els límits amb “l’haver de sentir-nos culpables”. Una manera molt estesa d’exercir el poder sobre una altra persona és limitant-la; reduint-la. Per aconseguir-ho, la culpa resulta molt útil. No és casual que hi hagi persones que hagin teixit fortes vinculacions entre aquests dos conceptes. Resulta comprensible, doncs, que aquestes persones tinguin reticències en l’aplicació de límits. Si els límits són viscuts com a càstig, s’utilitzaran com a tal. Però sobretot ens interessa la inversa: El Premi, la “manifestació distorsionada de l’amor”, serà la no-aplicació de límits. I aquí rau una qüestió fonamental, pedra angular dels pares i mares que es senten en deute profund amb els seus fills (tema suficientment sensible com per dedicar-li un aprofundiment rigorós, de manera que mantindrem la prudència de tan sols mencionar-lo en aquest escrit).

 

De la fusió a l’autonomia. Esdevenir mare i pare

Els nostres malucs ens impedeixen parir passats els 9 mesos de gestació. És el preu a pagar per ser bípedes. Els humans naixem incapaços de caminar, entre moltes d’altres funcions crucials per a la supervivència i per a la vida en plenitud. Naixem neurològicament fusionats amb la mare. Ens costa uns mesos comprendre que en som dos: que “jo sóc jo”, i que “la mare és algú que no sóc jo”. És aquest un límit relacional importantíssim que marcarà el nostre desenvolupament ulterior.

L’autonomia comença des de la fusió. Que les adultes reconeguem aquest estat primerenc de les nostres filles i fills permet avançar cap a l’autonomia a través de l’amor mitjançant el contacte i el vincle, perquè la configuració del vincle parteix de l’acceptació d’un descobriment axiomàtic: que hi ha un “altre” diferent a mi. Si no hi ha un altre, no hi ha ningú amb qui vincular-me!

Diguem-ho de nou: per ser independent, abans cal la vivència de la dependència.

Diguem-ho de nou: per ser independent, abans cal la vivència de la dependència. La configuració, codificació-decodificació i desplegament estratègic d’aquesta dependència és el que anomenem tècnicament amb el mot “Criança”. Marges, límits, pell, contacte, amor, tribu… en són els elements fonamentals.

Aquesta base ens permet als adults, mares i pares, iniciar-nos en la presentació dels nostres límits relacionals, per tal que l’infant pugui anar també més enllà de la nostra família, i entri també al nostre món (és a dir, en societat). En aquesta entrada al món, la nostra gran gesta com a mares i pares serà la de ficar límits; ser una “membrana cel·lular” del nostre fill: deixar passar del món allò que el nodreix, i impedir l’entrada d’allò que amenaci el seu desenvolupament.

I quan calgui, serem també la “pell del món” amb el que ella o ell interaccioni. Com dius? Que sí, que també ficarem límits als nostres fills.Cuidar el nostre fill com cuidem el món; cuidar el món com cuidem el nostre fill. Fins que fill i món; món i fill, visquin suficients experiències amb les que avançar en la seva relació de manera autònoma

 

Cuidar el nostre fill com cuidem el món; cuidar el món com cuidem el nostre fill.

 

 

 

Així doncs, les Cuques som partidàries dels límits, dels marges… Si bé farem una darrera apreciació: que un cop defensada la necessitat dels límits, plantejarem una nou escrit per reflexionar sobre una qüestió igualment disfuncional: la compulsió de constrènyer l’infant a base de ficar límits.

Prometem, així mateix, futures noves entrades al Blog de les Cuques, amb menys filosofia i més emotivitat, per parlar d’aquest procés tan entranyable i intens, que sacseja les nostres vides com mai hauríem imaginat i que ens posa a les adultes, mares, pares i professionals de l’educació, cara a cara amb tota la nostra potència… i també amb tota la impotència.

Se’ns gira feina!