Límits (segona part)

Posted by on Nov 8, 2019 in Reflexions i Ideari

En el post anterior sobre límits LÍMITS, PRIMERA PART vam reflexionar sobre els motius que poden dur als adults al rebuig als límits cap als infants. Tal com vam enunciar llavors, avui traslladem la reflexió a l’altre extrem del pèndul: acostar-nos a la compulsió en l’aplicació de límits.

Ah! És què hi ha límit en els límits?

Valgui el joc de paraules: al nostre entendre, si desitgem el desenvolupament saludable (entenent saludable com allò que aporta una tendència a l’autenticitat, ingeni, autonomia, creativitat, espontaneïtat, esperit crític… i alegria) dels infants, llavors la nostra resposta inequívoca és que sí: límit al límit (que és molt diferent de “eliminem els límits”).

Entrem en polèmica: entenem que limitar els límits confronta una determinada visió de les relacions humanes (o també podríem dir una determinada visió del poder). Concretament confronta aquelles visions que justifiquen la desigualtat de poder (en forma de responsabilitats, de coneixements, d’edat, d’estatus social…) en què qui en té més obté el dret tàcit d’aplicar límits a qui en té menys, fet que es sol anomenar comunament amb el mot “socialització”. Hi hauria un matís principal a afegir: i és que la jerarquia no és funcional “per se” sinó que ho és “en potència”. Per tant, caldria establir els termes en que pugui esdevenir funcional de manera efectiva. I, entre aquests termes, hi resulta contraproduent la compulsió en l’aplicació de límits.

Els infants humans necessiten socialitzar-se! En això l’acord és general. La qüestió és COM. Hi ha qui creu que la socialització precisa de l’aplicació sistemàtica del conjunt de codis, normes i valors socio-ètico-culturals  ja des de les més tendres edats per tal de garantir que el missatge cali a fons. És comprensible que persones d’acord amb aquest argumentari trobin raonable una alta concentració de límits dirigits als infants. Davant aquest raonament, nosaltres ens fem la següent pregunta:

Confonem la “Limitació precoç” amb “l’Estimulació precoç”?

Aquesta és, al nostre parer, una de les moltes preguntes clau. Una resposta honesta és tant més crucial com més curta és l’edat de l’infant. Els humans vivim un període d’exterogestació importantíssima per al nostre desenvolupament neurològic d’espècie. Aspectes com el contacte, les funcions nutrícies (especialment la nutrició emocional) i la gestió del son requereixen d’una revisió crítica d’acord amb el nostre coneixement sobre les etapes evolutives. Anticipar límits amb posicionaments contraris a les funcions indispensables i negar l’actitud empàtica cap a l’infant ignorant el seu patiment és totalment disfuncional i contrari al concepte de salut, per molt que ho recomani un llibre escrit per un metge o un psicòleg que no sap res de nosaltres. La nostra recomanació en aquesta etapa vital (primers anys de vida) serà sempre que davant una dificultat que estigui afectant severament la gestió emocional dels adults, acudir inicialment a un grup de lactància i/o criança de confiança i sostenir-se amb l’ajuda mútua. No estem soles, i juntes amb famílies que han viscut o viuen situacions similars i amb professionals que coordinen aquests espais des d’una visió àmplia es superen molts obstacles que inicialment semblaven insalvables.

Però tornem a la qüestió de la limitació precoç: aquesta és la primera forma com es mostra l’abús en els límits, independentment de l’edat de l’infant. La inseguretat en les habilitats parentals unida a mancances en la revisió crítica sobre la importància del límit generen malentesos evitables. Una interpretació rigorosa de la popular frase “Els límits són amor” pot ser utilitzada per justificar una espessíssima capa de límits amb la que embolcallem als infants, per justificar socialment la nostra estima.

Perquè… Els límits són amor. Ergo, com més límits, més amor. I és molt comprensible que aquesta lògica quantitativa estigui funcionant en determinades mirades de l’adult cap a l’infant.

Davant aquesta lògica i aquest imaginari, la nostra proposta és un recordatori: L’amor és expansiu. La quantitat en els límits no opera en la lògica de l’amor; i un ús excessiu de límits genera el contrari a l’expansió: la constricció. Sense rebutjar dogmàticament la quantitat plantegem-nos explorar els nous horitzons que ens proposa la qualitat.

La funcionalitat del límit.

 

De vegades els límits fan el mateix efecte que una pila de coses amuntegades sobre la qual un equilibrista hi escala fins al capdamunt i s’hi manté dret miraculosament per enroscar una bombeta. I no, l’equilibrista no som nosaltres: l’equilibrista és l’infant.

 

 

No exagerem: la quantitat d’intervencions per a que un infant agafi una forquilla (o un llapis, o unes tisores…) de la manera com desitja l’adult pot ser realment esfereïdora. Observant la cara de l’infant es pot copsar clarament quan comença el displaer. I això que aquests són exemples que poden semblar banals si el comparem amb d’altres aprenentatges considerats socialment de més valor. Emmi Pikler protesta per tots els impediments que els adults apliquem als infants per a què caminin, precisament quan tractem d’ensenyar-los a caminar. Chomsky aporta el mateix raonament en l’adquisició del llenguatge. Reich i Neill denuncien la repressió generada per la moral sexual per les maneres repressores amb què es treballa la moral sexual. Rebeca i Mauricio Wild es distancien del “Mètode Montessori” precisament per considerar-se montessorians…

Sigui com sigui, i tornant al nostre quotidià dia a dia, clarificar l’objectiu ens permetrà fer un ús més racional i qualitatiu en els límits. I això vol dir que traurem més partit a la quantitat menor de límits que apliquem amb una qualitat major.

Autoritat i Autoritarisme

Un altre dels objectius útils del límit és aclarir el rol de l’autoritat (sigui aquesta funcional o no, però almenys que quedi clara).

Ho esmentàvem anteriorment parlant de la socialització: La percepció de la idea que la quantitat de límits aplicats va d’acord amb l’autoritat que se t’atorga pot generar dinàmiques d’abús en els límits. És comprensible que persones amb la necessitat de clarificar el seu rol d’autoritat considerin necessari d’aplicar i recordar els límits per tal de “fer-se valer” i considerar-se una persona respectada. El respecte, el reconeixement, l’acceptació, la responsabilitat… són conceptes i valors relacionats amb l’autoritat, i com a tals són de gran importància pels adults que ens considerem referents d’infants. Però: Són només unidireccionals (de l’infant cap a l’adult)? O hi ha la possibilitat d’entendre’ls des de la mutualitat? Atorguem autoritat a l’infant?

Al llibre “Frankenstein Educador” es cita a l’antropòleg Gregory Bateson, qui utilitza el terme de “doble imposició” per a definir el desig de molts adults referents d’infants: “T’obligo a adherir-te lliurement al que et proposo”. És una qüestió eminentment paradoxal: o bé un obliga a l’altre i renuncia a que l’altre sigui lliure, o bé cal assumir el risc de la llibertat de l’altre, i llavors no hi ha cap garantia que s’adhereixi a les nostres proposicions. Acceptar que l’infant no faci el que se li demana pot esdevenir, per algunes persones adultes, també un carreró sense sortida. Així és: Autoritat i Autoritarisme no tenen fronteres tan definides com podríem pensar a priori.

Els límits i la por.

Diu la poetessa Ajo en un dels seus micropoemes que “No hay peligro para tanto miedo como tenemos”.

Com a adults tenim millorada la nostra capacitat d’anticipació d’esdeveniments i de ponderació de riscos. També, com a adults, la major part de nosaltres hem estat educats en la por.

Serem nosaltres qui projectarem aquesta por, en funció de la manera en que apliquem els límits als infants. I tot amanit amb una enorme dosi d’atzar, que fa possible qualsevol equació d’infortuni en qualsevol moment. Estar vius és el més perillós que ens pot passar.

Entenem que l’aplicació de límits pot tenir com objectiu el de prevenir perills actius. També que cadascú té una pròpia valoració del risc (que sovint és més restrictiu si a qui s’observa és el propi fill). La capacitat d’identificar les pròpies pors (pors evidentment legítimes!) ens podrà ajudar a l’hora de definir si el límit el posem per a la nostra seguretat o per a la dels infants. No es tracta d’imposar als infants les nostres pors. Tampoc d’exposar-los a riscos innecessaris degut a la nostra inacció. Més aviat es tracta de trobar termes mitjos: clarificar com ens sentim ens permetrà com a adults poder acostar-nos al límit i mantenir un diàleg franc amb l’infant, de manera que qualsevol límit que s’acabi acordant o aplicant serà menys constrictiu que un altre que s’hagués aplicat des de l’exacerbació o l’ocultació dels propis sentiments.

El cost dels límits.

És que tenen un preu? Doncs més aviat sí. Al nostre parer, el manteniment d’un límit demana d’un gran esforç de gestió logística i emocional, i aquest és molt probablement un cost per al que moltes persones adultes no estan preparades.

Podem imaginar-nos, doncs, el que pot exigir el manteniment d’una atmosfera deprivadora. I és que la saturació de límits no es pot sostenir durant massa temps sense pagar un alt preu. Els infants acaben ignorant ja no tan sols els límits, sinó també a l’adult que els aplica. L’autoritat s’esvaeix i…  I alguns adults decideixen sostenir-la igualment. A quin preu? Doncs al preu de conductisme: manipulacions, compres amb premis, amenaces de càstigs i pobresa empàtica (per evitar empatitzar amb el dolor dels infants). Els límits degeneren i passen a convertir-se en una altra cosa: ordres i “poder sobre” en comptes de “poder amb” els infants. Es tracta d’una autoritat borda, amb trets autoritaris. “_És pel teu propi bé, que et faig això”.  La psicoanalista Alice Miller va escriure un llibre homònim: “Por tu propio bien”, on aprofundeix en les conseqüències d’educar en l’autoritarisme.

La constricció de l’infant no arriba, doncs, tan sols a través dels límits, sinó també a través de la gestió del “preu” que costa el seu manteniment. Tots aquests factors generen l’ambient que o bé afavoreix o bé impedeix el desenvolupament saludable dels infants.

Acabant…

Les relacions humanes són complexes. Al nostre entendre, treballar-hi és un art més que una ciència mecànica i exacta, i no hi ha una sola manera que sigui la correcta i descarti a les altres per incorrectes.

Per voluntat expressa hem volgut evitar de plantejar exemples, perquè poden induir a interpretacions que no són les que ens interessa generar, perquè les condicions amb les que cada família arriba al seu propi equilibri intern contenen essencialment matisos únics en quant a la lectura que en fan de la seva visió dels límits, lectura que no volem jutjar superficial ni frívolament en un escrit com aquest. Ídem en referència als professionals que treballen amb infància i adolescència en entorns educatius, sovint en condicions en què la seva autoritat és qüestionada potser ja no tan sols pels infants, sinó també per les famílies i/o per l’entorn social.

El treball que plantegem de canvi de paradigma requereix no tan sols d’il·lusió i ganes, sinó també de gran honestedat personal i capacitat d’autocrítica, així com de la saviesa/expertesa de saber posar fre al sentiment de culpa. És, en paraules de Freire (no de la Heike, sinó d’en Paulo): la Reflexió sobre la pràctica.

En aquí és on es troba la nostra pretensió de contribuir. Esperem haver-ho pogut fer a través d’aquests anàlisis i reflexions. Esperem, així mateix, poder seguir-ho fent a través de futures publicacions a través de la nostra web i en participacions que puguem dur a terme presencialment.

Gràcies per llegir-nos!

Leave a Reply